No ha estat (només ) una mala nit europea

A ningú pot sorprendre la derrota del Barça ahir a peus del Bayern Munich. A ningú. Era la mort anunciadíssima d’un projecte totalment fallit des de fa anys, ja en decadència amb la catastròfica successió del Barça del cercle virtuós. Un dels avisos importants va ser quan en Guardiola va marxar, esgotat i sabedor que hauria de fer una renovació profunda de la plantilla. Va ser l’enyorat Tito Vilanova qui el va substituir i hauria tingut èxit l’aposta si la maleïda enfermetat que va patir no ens hagués deixat sense ell. A partir d’aquí avall que fa baixada. Diverses apostes que no tenien res d’estratègic i molt de tapar forats. Segurament la més paradigmàtica és la del Tata Martino, que amb un sistema de joc preCruyff i uns mètodes d’entrenament propis dels 80’s va fracassar tot i estar a punt de guanyar una Lliga a la darrera jornada. Mai va entendre la lògica de Can Barça ni les necessitats que la massa social vol satisfer quan veu l’equip al terreny de joc.

Va arribar en Luis Enrique, caràcter fort amb una idea clara del que vol, però la nit d’Anoeta va ser, paradoxalment, l’inici de la seva fí. Va claudicar davant del vestuari, i el vestuari va guanyar la partida. Posició reforçada dins el terreny de joc amb la cirereta del pastís: la darrera Champions que hem guanyat a Can Barça, la de Berlín. Aquesta victòria va salvar el cap de Bartomeu i aquest sempre tindrà un deute amb les vaques sagrades del vestuari. Això condicionarà totes les decisions que successivament anirà prenent el President del club.

A partir d’aquí arriben Valverde i l’estimat Setién. Valverde va intentar seguir amb el plantejament de joc de Luis Enrique, abandonar el joc de posició per treballar un futbol més directe fonamentat en els canvis de joc propiciats per la passada dels centrals, essencialment Piqué, cap als extrems… i a córrer tan ràpid com es pugui cap a la porteria contrària. Es pot dir que pels puristes, va ser la defunció de l’esperit Barça.

I Setién a qui he admirat sempre per la seva aposta pel joc de posició i de toc persistent per obrir espais, va deixar de dir les coses clares davant de qui fós. A partir del partit de Copa del Rei contra l’Eivissa va decidir claudicar, com havien fet els seus predecessors. Enlloc de persistir va decidir cedir, ell que en això del món del futbol ja ho té tot fet. Decepcionant.

I finalment ahir vam patir la nit més trista de la història del nostre club. Un 2 a 8 que ens han tatuat a foc als nostres cors blaugranes. Un 2 a 8 a peus d’un equip que ha sabut treballar la transició de les velles glòries a les noves promeses, i que va fer un canvi d’entrenador a meitat de temporada tot i els resultats òptims de Nico Kovac (ara entrenador del Mónaco). El seu segon, Hans-Dieter Flick, ha sabut imprimir caràcter al joc del Bayern, ha sabut convertir la potencia individual en col.lectiva i, sobretot, ha sabut gestionar les tensions entre els qui són i han estat estrelles futbolístiques davant de qui arriba per ocupar el seu lloc. Kimmich, Davies, Goretzka (una de les claus per la seva feina poc visible però que aporta un gran equilibri al joc de l’equip) s’han combinat amb Lewandowski, Boateng i Müller (que amb Kovac semblava un jubilat i que amb Flick sembla el Müller de fa 10 anys, intuitiu, efectiu i sacrificat en l’esforç defensiu).

Heus aquí la diferència entre els bavaresos i nosaltres, tan abismal i real com el resultat d’ahir, un 2 a 8.

I en Bartomeu pensant que la sort que li va salvar el cap es tornaría a repetir. S’ha carregat tota l’estructura formativa del club nomenant responsables que s’allunyaven cada vegada més de la idea formativa del club, aara els jugadors de La Masia ja no havien de néixer futbolísticament a La Masia, ara podien venir de qualsevol altra club i jugar al B. Aquesta filosofia és la que en Pep Segura ja havia posat en pràctica (amb excel.lents resultats, certament) al Liverpool.

Al desgavell del futbol formatiu en Bartomeu decideix carregar-se també el futbol professional amb una successió de Directors Esportius i Secretaris tècnics que mai van saber donar estabilitat a l’àrea esportiva del club. I quan no hi ha projecte s’intenta seduïr a la masa social a partir dels noms, com el d’Abidal.

I moltes altres coses com el Barçagate com a exemple més evident… en fí.

Quina és la única solució possible? Convocatòria d’eleccions, una nova Junta que conegui el club i la filosofia Barça, que aposti per una estructura sòlida i li aporti confiança, i un entrenador que prengui les decisions valentes que calen i tingui suport unànim de la nova Junta. A partir d’aquí, només hi ha un camí possible: saber on anar i no allunyar-se de la idea de joc.

Però sempre amb el convenciment inequívoc que patirem molt, però només queda aixecar-se, patir i véncer.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *