Governar per transformar

Els resultats obtinguts per Esquerra Republicana són els millors en nombre d’escons des de la República. Tanmateix, per primer cop, és la força que lidera l’independentisme i ho fa amb un discurs clar: esquerres, diàleg i acord.

Per aquest motiu és transcendental que el futur govern de la Generalitat sigui representatiu de la societat a qui ha de governar. Majoria parlamentària i marcat accent d’esquerres. 82 escons de 135.

Un govern de front ampli que representi els anhels de la majoria social del país. Un govern del 3 d’octubre. Un govern amb majoria d’esquerres i capacitat de liderar la transformació social, aconseguir l’amnistia i l’autodeterminació.

Des d’En Comú Podem cal valentia i oblidar-se de les velles rancúnies que només fomenten la política del no. Avui la nostra societat no es la del 2010, ni molt menys la del 2003. Han de mostrar la valentia i el compromís que van permetre l’aprovació del pressupost de la Generalitat del 2020. Ara tenen la oportunitat d’executar-lo directament i acordar un nou pressupost més ambiciós i tractor de la transformació social que el país ens demana i exigeix. I serà la millor resposta a l’extrema dreta, que s’alimenta de les febleses de l’esquerra en context de crisi social i econòmica. Ha arribat el moment que facin el pas si volen deixar enrere la vella política i volen demostrar que el canvi és possible.

Des de la CUP, també han d’assumir responsabilitats. El pas de 4 a 9 escons es un missatge clar: entreu a formar part de la governabilitat del país, amb seriositat, responsabilitat i convicció ideològica.

I Junts ha d’assumir que són tercera força parlamentària i que el seu nivell d’exigència ha d’anar en relació a la seva representativitat. Tenen la oportunitat de demostrar que deixen enrere les polítiques conservadores i acceptar que avançar cap a la República és possible per una via àmplia, tan diversa i transversal com la societat catalana, que camina des del carril de l’esquerra imparable cap a al referèndum i la victòria.

Ha arribat l’hora. Govern estable. Govern de majoria social i parlamentària. Govern de 82 escons. Polítiques transformadores, amnistia i autodeterminació.

Qui pensi en el no acord per perjudicar a l’adversari polític, estarà molt errat. El no acord perjudicarà a tothom, a qui més, a la ciutadania del nostre país.

Els ho devem. El govern del 3 d’octubre és la resposta que necessitem.

Què tries? Republicanisme d’esquerres o la política conservadora de sempre?

La demoscòpia ha acitvat moviments a les candidatures pel 14-F. El PSC fa un gir estratègic, segons sembla ja acordat al mes de novembre, i situa a Salvador Illa com a cap de llista. Illa arriba per guanyar, tot el que no sigui la victòria electoral i assumir la presidència de la Generalitat serà un fracàs.

Illa és el mateix que va pactar amb JxC l’acord de govern a la Diputació de Barcelona sota la Presidència de Nuria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet i sota sospita de corrupció pel ja famós cas del Consell Esportiu de l’Hospitalet.

La defensa de la no culpabilitat de Marín per part de JxC és molt significativa, ho és tant com per indicar, amb claredat, que si Illa aconsegueix la victòria tindrà el suport de JxC. Per molt que ara des de JxC vulguin desviar l’atenció, és clar que l’acord a la Diputació de Barcelona és replicable, la sociovergència is coming.

Salvador Illa també és el ministre que es va negar a comparèixer el 25 de novembre davant de la Comissió d’Investigació sobre la Gestió de les Residències de la Gent Gran durant la 1a onada de la Còvid-19. Illa va menystenir el Parlament, li va mancar al respecte a la ciutadania de Catalunya negant-se a comparèixer. No va voler venir a donar explicacions de les decisions que va prendre des del Ministeri de Salut quan van centralitzar competències i la compra d’EPIS. Una actitud que mostra clarament el nul respecte que té per les institucions catalanes. Per molt que es destaqui la figura d’Illa com a bon gestor, és prou evident que la seva gestió de la crisi ha fracassat i ara el PSOE ha trobat la oportunitat de treure’l del mig.

I ara, Illa es presenta com a cap de llista a liderar aquestes institucions que ha despreciat i menystingut. 

És evident que la decisió és un menysteniment a la ciutadania, i que el PSOE i el PSC només tenen com a objectiu els resultats electorals i no la gestió de la crisi.

I en aquest escenari, amb la sociovergència trucant a la porta, el paper que ha d’assumir Esquerra Republicana és clau. La única garantia de sortir de la crisi sanitària, econòmica i social és des del republicanisme d’esquerres. Cal un govern fort, amb bagatge a Catalunya, liderat per qui ha gestionat la crisi des de la Vicepresidència del govern de la Generalitat, liderat pel Pere Aragonès. I amb un equip de republicanes i republicans disposats a seguir-se deixant la pell per donar resposta a les complexes necessitats del moment que ens ha tocat viure. Amb fermesa i claredat. Ara és el moment d’impulsar la transformació social del nostre país, desacomplexadament, i continuar avançant cap a la República. I la millor manera de fer-ho és del del republicanisme.

Aquestes eleccions seran entre Esquerra Republicana i el PSC. La victòria republicana garanteix que el país continui avançant a pas ferm cap a la construcció republicana, combatent les desigualtats i aplicant mesures de govern de transformació social amb mirada feminista i ecologista, des del socialisme real i de fiscalitat redistributiva. La victòria republicana ha de ser inapelable, contundent, com ja ho va ser a les eleccions del maig per la Moncloa. Només amb una Esquerra Republicana forta ens ensortirem,

Si el PSC guanya, tindrem la mateixa proposta de sempre. Retorn a la política de qui dia passa any empeny, sense voluntat de transformació social ni de canvis significatius. Sense cap novetat. Política insípida per aparcar definiitviament l’anhel republicà. Haurem perdut, no només els republicans i les republicanes, haurà perdut el país sencer.

El Barça de Messi. O amb Messi?

La història es va repetint, com si fos el dia de la marmota. Errors individuals que condemnen a un equip que quan sembla agafar el bon camí, tossudament aconsegueix tornar enrere. Com si fos un efecte de vasos comunicants invertits amb el seu etern rival, el Barça quan ha de consolidar la bona dinàmica sempre cau, en canvi, quan el Madrid sembla estar enfonsat, sempre troba la resposta per revifar. 

És dramàtic veure com en els moments clau, i de forma constant, apareixen els errors individuals que condemnen a tot un sistema de joc. Al Wanda Metropolitano, l’errada clamorosa de Piqué en el pèssim control d’una pilota que queia del cel, propiciava el gol de Carrasco. I aquesta nit, al Carranza, ha estat un despropòsit entre Alba (llença amb les mans un meló a Lenglet) i Lenglet (mal situat en el terreny de joc i amb el cos mal posicionat per poder controlar el bot de la pilota) i Ter Stegen, que a la desesperada intenta enviar a can pistraus l’esfèrica, però el veterà Negredo, guanyant-li la partida, és qui acaba marcant el gol de la victòria del conjunt gadità.

En ambdós partits s’ha repetit el mateix guió. El Barça sap que seran partits durs, on tindrà molta possessió de pilota però anirà una vegada i una altra a topar contra un mur defensiu. En el cas de l’Atlético de Madrid una linia de 6 i una de 3 davant, que sovint eren 4. En el cas del Cádiz era una linia de 5 més una altra de 4 davant, deixant a Álvaro Giménez primer i a Álvaro Negredo després, com a únic referent d’atac.

L’estratègia del rival és clara, per tant, la primera condició que hauria de complir l’equip blaugrana és no cometre mai errors, i molt menys indviduals, mai. I no l’acomplim. En partits tan complicats, no pots regalar els gols, perquè la dificultat de la remontada és immensa, titànica, impossible per a aquest Barça. Són partits que si no es cometen errades i tampoc encerts de cara a la porteria rival, finalitzen amb un 0-0. 

Amb un ritme de circulació de pilota baix i una tendència excessiva a pensar on està Messi, el rival ho té molt fàcil, bloquejar l’accés per l’ interior i desplaçar el joc cap a la banda on només queda la opció de les centrades que el Barça mai remata.

Es parla que Messi és el problema. No és aquesta la qüestió. El Barça de Messi té un problema, que el Barça amb Messi no té. La dependència del joc del millor jugador de la història del futbol. Messi, amb la seva presència dins el terreny de joc exerceix una influència sobre les incosnciències dels seus companys que acaba condicionant el joc individual i col.lectiu. I aquest és el greu error dels esquemes que pivoten entorn d’una figura, d’un astre, d’una superestrella, del millor de tots els temps. El equips no s’han de construir al voltant de ningú, els equips s’han de construir cercant la màxima potència de cada un dels seus components. I quan això passa, com en l’època de Guardiola o abans la del Dream Team, la superestrella brilla amb molta més intensitat.

El problema no és Messi. El problema és pensar que ell és el problema, enlloc de la oportunitat. I això ho han d’assumir els mateixos jugadors de l’equip i la mateixa directiva, sigui la que sigui a partir del proper 24 de gener.

I Koeman, fa tot el que pot que és molt. Ha tingut valentia, gosadia, personalitat i s’en sortirà.

Quina ha de ser la recepta? Centrar els esforços a la Champions, perquè ara la Lliga està perduda, però si a Europa avancem i consolidem, també recollirem èxits al campionat domèstic. Però alerta, cal canviar la manera de pensar, cal mirar endavant i esborrar de la consciència de l’equip els errors que ens han condemnat en el passat. Necessitem un equip amb Messi, i ara encara tenim un que és de Messi.

Les noves mesures Covid-19, ens en sortirem!

Les mesures que dimecres el Govern de la Generalitat va comunicar en roda de premsa no només són necessàries sinó que són “imprescindibles”, tal i com ha expressat el Dr. Benito Almirante, cap del Servei d’Enfermetats Infeccioses de la Vall d’Hebron

Les mesures s’aplicaran per fer front a la segona onada de la Covid-19. Cal aprendre dels mesos que ja hem viscut i és un encert del Vicepresident Aragonès anunciar ja la implementació de noves ajudes als sectors que estaran de nou perjudicats pel tancament total o parcial de la seva activitat.

Els criteris essencials que s’han seguit són la reducció del contacte social i de la mobilitat i focalitzar en les activitats i espais on es pot perdre la traçabilitat del contagi, principal focus de neguit tan de l’administració com dels professionals de la salut.

D’aquí que, per exemple, els hotels puguin mantenir una activitat, encara que limitada, i que en els espais comuns es redueixi l’aforament a un 50% i en canvi bars i restaurants hagin de limitar la seva activitat al take away. Quina és la diferència entre ambdues activitats per tenir mesures de prevenció diferenciades? En la traçabilitat del contagi obtenim la resposta. En els hotels només hi poden accedir als espais comuns (també els bars i restaurants de l’hotel) els clients i les clientes que hi pernocten i, per tant, les seves dades ja estan monitoritzades, a més que el contacte amb la resta de la clientela és molt reduit. En canvi, aquesta traçabilitat es perd en bars i restaurants on hi ha una major mobilitat i menor control de dades. 

I precísament és en el sector de la restauració on hem de posar el focus de les ajudes sent una essencial i excel.lent mesura que s’incideixi en el pagament dels lloguers  amb la modificació del Codi Civil per permetre la reducció automàtica de lloguers en cas de tancament d’activitat per culpa de la pandèmia. Les ajudes directes al sector es doten inicialment amb 40.000.000 euros i es complementen amb altres suports com l’habilitació d’una línia extraordinària AVALIS per cobrir necessitats de liquiditat a curt termini a partir de 12.000 euros.

Però tanmateix també caldrà incidir, i en concret per la  part de l’Estat espanyol, en els ERTO on cal menció a part, perquè el desastre estructural del SEPE que s’ha visualitzat amb la pèssima gestió dels ERTO provoca una greu inseguretat tan en els treballadors i les treballadores com en els propis empresaris del sector. De que serveix un ERTO si amb un sou que no arriba ni a ser mileurista hi ha treballadors que no han cobrat durant diversos mesos? Com poden sobreviure aquestes famílies? I a sobre hem d’escoltar per part del govern autoanomenat més progressista de la història que han aplicat les mesures més socials d’europa? És vergonyós. 

A més cal afegir que si els afectats pels ERTO han pogut renegociar hipoteques o lloguers, aquestes s’hauran d’acabar pagant amb interessos i, per tant, estan abocats al deute. Treballadors precaris que encara s’empobreixen més. I s’activa una roda perversa on el deute s’acumula i els ingressos no arriben. 

La polarització social s’accentua i, per tant, tot allò que ara el Govern invertirà en els sectors afectats no ho haurà de transformar en ajudes socials i el que és més important, ajudarà en el combat contra la pobresa dels mesos que venen.

Malauradament no és l’únic sector. Aquest és un exemple concret, però que es pot traslladar a altres activitats econòmiques que sobreviuen de la precarietat laboral.

Tanmateix també per exemple, el sector de la venda no sedentària hi ha greus perjudicis, ara malauradament s’ha hagut de prendre la mesura d’afectar els mercats setmanals no sedentaris a un 30% de la seva ocupació. Però la problemàtica principal és que aquesta mesura s’ha d’aplicar en un sector que està molt perjudicat per la legislació vigent, on la competència és local i cada municipi té les seves pròpies taxes i serveis. Amb les mesures de prevenció de la Covid19 també cada municipi és una història diferent. Cal una normativa harmonitzada i una actuació dels ajuntaments que vagi en la linia de suport que necessiten els i les marxants, de fet, ajuntaments amb alcaldies d’Esquerra Republicana com Tarragona, Lleida o Amposta han pres mesures de suport com aturar el cobrament de taxes o facilitar espais adequats per a les parades del mercat, i són exemple a seguir.

En qualsevol cas, és imprescindible un canvi en la mirada i si volem que aquestes restriccions, que són imprescindibles, finalitzin, hem de posar cada un i cada una de nosaltres de la nostra part, encara molt més del que estem fent fins ara. I estic plenament convençut que ens en sortirem!

NO al tancament de Nobel a Sant Joan Despí

Amb el company Josep Bracons, portaveu del grup municipal d’ERC a Sant Joan Despí, ens hem reunit amb el Comitè d’Empresa de Nobel Plástiques Ibérica o també coneguda com a Nobel Automotive. El motiu de la reunió ha estat la voluntat per part de la Direcció empresarial de tancar la planta de la companyia a Sant Joan Despí. Són més de 160 trebaalladores i treballadors afectats on més del 33% són majors de 50 anys.

La planta forma part del grup Orhan Holding, que va comprar Nobel Automotive a la multinacional Dana Corporation l’any 2007. Es dediquen a fabricar conductes de plàstic per a fluids per a diferents marques d’automòbils.

Els advocats enviats per la Direcció d’Orhan Holding van notificar a la Direcció de la planta i al Comitè que tancarien. Aquesta reunió va tenir lloc una setmana abans de l’inici de les vacances dels treballadors i les treballadores i tot ha quedat aturat fins a la presentació de l’expedient que pressumiblement serà aquest proper 24 d’agost o en dies posteriors. És just el dia que tornen de les vacances a l’empresa.

A pocs metres de la planta de Nobel hi ha Gallina Blanca, que ja va passar per aquesta situació uns mesos abans. Plou sobre mullat en aquest polígon baixllobregatí que està situat entre vivendes.

Per la informació que tenim no hi ha motivacions objectives per al tancament, de fet fa pocs mesos es va dur a terme una inversió per millorar la tecnologia de producció a la planta i són pioners dins del grup en la transformació productiva impulsant la robotització dels procediments productius.

Aquest nou conflicte laboral ens preocupa i cal que l’afrontem amb fermesa. Des d’Esquerra Republicana ens hem posat a disposició del Comitè i durem a terme diverses accions per aturar aquest tancament. Una de les claus és evitar la requalificació urbanística del solar (com ja va passar amb Gallina Blanca) i cal que el govern municipal sigui molt clar al respecte, haurien de sortir a anunciar que no hi haurà requalificacions.

A més la posició de la direcció empresarial està reforçada per la normativa laboral estatal, tan les reformes laborals de 2010 i 2012 com l’article 51 de l’Estatut dels Treballadors (ET). L’autoritat laboral (Departament de Treball) no pot intervenir en el conflicte quan seria necessari perquè la reforma laboral li va reitrar l’autorització administrativa prèvia. A més, l’article 51 dóna cobertura a la presentació d’un exepdient d’acomiadament col.lectiu sense cap motivació expressa. Un drama que pateixen moltes famílies del nostre país.

Amb l’actual normativa laboral la direcció empresarial no té cap necessitat d’arribar a un acord perquè tenen cobertura jurídica, quedant desprotegida la capacitat negociadora de la part social per garantir els seus drets laborals.

L’abaratiment dels costos d’acomiadament, l’apoderament de la direcció empresarial davant del conflicte laboral, la retirada de l’autorització adminsitrativa prèvia per part de l’autoritat laboral, la capacitat de les multinacionals per moure les fitxes del seu tauler apostant sempre pels governs i territoris que els donen més facilitats i posen més diners (ajudes i subvencions) sobre la taula, més la desprotecció dels treballadors i les treballadores davant una legislació tan estatal com europea tan poc respectuosa amb els seus drets, són entre altres causes cojunturals, estructurals i puntuals les que afavoreixen a que les empreses acabin imposant el seu criteri quan volen tancar una planta sense cap motivació objectiva.

El grup d’Esquerra Republicana al Congreso ha presentat iniciatives parlamentàries per derogar les reformes laborals i l’article 51 de l’ET, però el govern de l’Estat no està per la feina. Mantenint vigent l’actual normativa laboral, Podemos i PSOE, estan facilitant la pèrdua de llocs de treball i de drets laborals , és inadmissible.

Tot el suport als treballadors i treballadores de Nobel a Sant Joan Despí!

No ha estat (només ) una mala nit europea

A ningú pot sorprendre la derrota del Barça ahir a peus del Bayern Munich. A ningú. Era la mort anunciadíssima d’un projecte totalment fallit des de fa anys, ja en decadència amb la catastròfica successió del Barça del cercle virtuós. Un dels avisos importants va ser quan en Guardiola va marxar, esgotat i sabedor que hauria de fer una renovació profunda de la plantilla. Va ser l’enyorat Tito Vilanova qui el va substituir i hauria tingut èxit l’aposta si la maleïda enfermetat que va patir no ens hagués deixat sense ell. A partir d’aquí avall que fa baixada. Diverses apostes que no tenien res d’estratègic i molt de tapar forats. Segurament la més paradigmàtica és la del Tata Martino, que amb un sistema de joc preCruyff i uns mètodes d’entrenament propis dels 80’s va fracassar tot i estar a punt de guanyar una Lliga a la darrera jornada. Mai va entendre la lògica de Can Barça ni les necessitats que la massa social vol satisfer quan veu l’equip al terreny de joc.

Va arribar en Luis Enrique, caràcter fort amb una idea clara del que vol, però la nit d’Anoeta va ser, paradoxalment, l’inici de la seva fí. Va claudicar davant del vestuari, i el vestuari va guanyar la partida. Posició reforçada dins el terreny de joc amb la cirereta del pastís: la darrera Champions que hem guanyat a Can Barça, la de Berlín. Aquesta victòria va salvar el cap de Bartomeu i aquest sempre tindrà un deute amb les vaques sagrades del vestuari. Això condicionarà totes les decisions que successivament anirà prenent el President del club.

A partir d’aquí arriben Valverde i l’estimat Setién. Valverde va intentar seguir amb el plantejament de joc de Luis Enrique, abandonar el joc de posició per treballar un futbol més directe fonamentat en els canvis de joc propiciats per la passada dels centrals, essencialment Piqué, cap als extrems… i a córrer tan ràpid com es pugui cap a la porteria contrària. Es pot dir que pels puristes, va ser la defunció de l’esperit Barça.

I Setién a qui he admirat sempre per la seva aposta pel joc de posició i de toc persistent per obrir espais, va deixar de dir les coses clares davant de qui fós. A partir del partit de Copa del Rei contra l’Eivissa va decidir claudicar, com havien fet els seus predecessors. Enlloc de persistir va decidir cedir, ell que en això del món del futbol ja ho té tot fet. Decepcionant.

I finalment ahir vam patir la nit més trista de la història del nostre club. Un 2 a 8 que ens han tatuat a foc als nostres cors blaugranes. Un 2 a 8 a peus d’un equip que ha sabut treballar la transició de les velles glòries a les noves promeses, i que va fer un canvi d’entrenador a meitat de temporada tot i els resultats òptims de Nico Kovac (ara entrenador del Mónaco). El seu segon, Hans-Dieter Flick, ha sabut imprimir caràcter al joc del Bayern, ha sabut convertir la potencia individual en col.lectiva i, sobretot, ha sabut gestionar les tensions entre els qui són i han estat estrelles futbolístiques davant de qui arriba per ocupar el seu lloc. Kimmich, Davies, Goretzka (una de les claus per la seva feina poc visible però que aporta un gran equilibri al joc de l’equip) s’han combinat amb Lewandowski, Boateng i Müller (que amb Kovac semblava un jubilat i que amb Flick sembla el Müller de fa 10 anys, intuitiu, efectiu i sacrificat en l’esforç defensiu).

Heus aquí la diferència entre els bavaresos i nosaltres, tan abismal i real com el resultat d’ahir, un 2 a 8.

I en Bartomeu pensant que la sort que li va salvar el cap es tornaría a repetir. S’ha carregat tota l’estructura formativa del club nomenant responsables que s’allunyaven cada vegada més de la idea formativa del club, aara els jugadors de La Masia ja no havien de néixer futbolísticament a La Masia, ara podien venir de qualsevol altra club i jugar al B. Aquesta filosofia és la que en Pep Segura ja havia posat en pràctica (amb excel.lents resultats, certament) al Liverpool.

Al desgavell del futbol formatiu en Bartomeu decideix carregar-se també el futbol professional amb una successió de Directors Esportius i Secretaris tècnics que mai van saber donar estabilitat a l’àrea esportiva del club. I quan no hi ha projecte s’intenta seduïr a la masa social a partir dels noms, com el d’Abidal.

I moltes altres coses com el Barçagate com a exemple més evident… en fí.

Quina és la única solució possible? Convocatòria d’eleccions, una nova Junta que conegui el club i la filosofia Barça, que aposti per una estructura sòlida i li aporti confiança, i un entrenador que prengui les decisions valentes que calen i tingui suport unànim de la nova Junta. A partir d’aquí, només hi ha un camí possible: saber on anar i no allunyar-se de la idea de joc.

Però sempre amb el convenciment inequívoc que patirem molt, però només queda aixecar-se, patir i véncer.

L’estrena del bloc. El primer article per a la defensa dels llocs de treball a Nissan

Comença una nova aventura, tenir un bloc personal, no tan per explicar el meu dia a dia, sinó per expressar el que penso del que passa al nostre voltant i de tots els àmbits, no només del polític. Un espai on em senti lliure per parlar de tot allò que vulgui parlar. També per traslladar imatges i videos de les meves intervencions al Parlament o en qualsevol altra espai, i també altres sorpreses. Vaja que posaré el que vulgui que per això he fet el bloc.

La reflexió del dia de l’estrena és per als treballadors i les treballadores de la Nissan que estan lluitant pels seus llocs de treball des de fa mesos, i han hagut de fer-ho a màxima intensitat en plena crisi sanitària del Covid-19. El 4 de maig van iniciar una vaga indefinida la Planta de Nissan a Montcada i Reixac, on van organitzar un piquet permanent de 24 hores a l’entrada de la fàbrica per evitar que cap camió pogués endur-se ni portar material de la Planta. Amb aquesta acció de bloqueig van aconseguir aturar la producció a les plantes de Sant Andreu de la Barca i de la Zona Franca. Aquesta acció permanent va tenir el suport del govern municipal de Montcada, on els meus companys i companyes d’Esquerra Republicana hi tenen un paper cabdal. En torns de 4 hores els treballadors i les treballadores s’anaven rellevant per aconseguir l’objectiu de mantenir actiu el piquet les 24 hores del dia.

Les companyes i companys d’Esquerra Republicana a Montcada i Reixac van enregistrar aquestes declaracions que vaig fer des del Campament de La Resistance davant de la Planta Nissan de Montcada

La defensa dels llocs de treball continua activa i el 28 de maig la direcció empresarial comunica als treballadors la seva decisió: tanca les plantes catalanes el mes de desembre de 2020.

Gianluca de Ficchy, President de Nissan Europa, va dir als Comitès d’Empresa que les plantes no eren productives, i no va admetre opció a rèplica per part dels representants de la plantilla, que no se’ls va permetre ni parlar. Es perdrien 3.000 llocs de treball directes entre les plantes de Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, i 22.000 d’indirectes de les empreses proveïdores  que aporten valor afegit amb peces i materials imprescindibles. 

L’anunci va arribar abans als mitjans de comunicació que no pas als representants sindicals, hores abans ja era públic, però encara no oficial. Les formes que va utilitzar la direcció empresarial han estat deplorables i una mostra més de desconsdieració cap als treballadors i les treballadores.

Video complet de la intervenció al Parlament en la sessió del 3 de juny de 2020

https://www.parlament.cat/ext/f?p=CP19:CLIP:0:::5:P5_H:22A54CDB0916B338A3B2137ACA7A7742

A partir d’aquí només queda una opció per salvar els llocs de treball: pressionar amb una mobilització permanent i massiva per evitar el tancament i reforçarl’aliança amb totes les administracions. Només sortir de la videoconferència, en Juan Carlos, President del Comitè d’Empresa de la Zona Franca, altaveu en mà, va demanar a totes els treballadors i les treballadores que estaven concentrats davant de la planta que la lluita continuaria.

Nissan fa molts mesos, fins i tot m’atreviria a dir anys, que prepara conscientment prendre aquesta decisió. L’any 2008 va acomiadar 1.680 persones, incloent-hi les baixes voluntàries (a qui amablement se’ls va ensenyar la porta de sortida) i les prejubilacions. Un ERO que es va tancar amb sacrificis sindicals pràcticament inassumibles, com l’acceptació de la doble escala salarial. Els treballadors i les treballadores de Nissan, des del primer moment, han posat tot de la seva part per salvar les plantes.

En els darrers 15 anys fins a 25M € en ajudes de la Generalitat no han aconseguit l’objectiu prioritari dels representants sindicals que era assolir la producció d’un vehicle amb sortida de mercat. Ara es posaven sobre la taula 6M € que formaven part d’un paquet d’ajudes molt més important perquè Nissan, en l’any del seu centenari a Catalunya, no marxés.

L’estratègia de la direcció de l’empresa ha anat encaminada a aprimar la producció de les plantes catalanes per acabar tancant-les, i la confirmació de l’aliança Renault – Nissan – Mitsubushi, davant la permissivitat de la Comissió Europea de la Competència, ha estat el detonant. Aquesta posició de la nova aliança automobilística es reforça per l’Acord d’Associació Econòmica entre la UE i el Japó (Economic Partnership Agreement – EPA), que es va tancar definitivament el desembre de 2017.

Les grans multinacionals tenen una legislació favorable a l’Estat espanyol on les reformes laborals del 2010, 2011 i 2012 han abaratit els costos d’acomiadament, reduint els temps de tramitació i minimitzant la capacitat de negociació i acord amb la part social. Així, per a una multinacional és molt més fàcil marxar d’aquí cap a un altre país, i ho aprofiten. Cal trencar amb aquest ecosistema favorable als acomiadaments, cal derogar les reformes laborals.

Una altra de les claus és la subhasta dels diferents territoris per no perdre i/o guanyar llocs de treball. Els governs posen els diners sobre la taula i les multinacionals, que es regeixen pel seu balanç comptable, dibuixen l’estratègia sobre la base d’obtenir el benefici econòmic més gran. Els seus Consells d’Administració s’estan imposant a la voluntat de Governs i Parlaments, i saben jugar amb les urgències dels territoris per treure’n el màxim benefici econòmic.

És en aquesta clau global que cal donar rellevància a la internacionalització  de la lluita dels treballadors i les treballadores, potenciar la consciència de classe i la solidaritat social. 

I ja entrant a la tercera dècada del segle XXI, el sector de l’automòbil ha de mirar cap al futur que ja és present irrenunciable, sent motor de la transició ecològica i innovant tecnològicament per produir vehicles que estiguin sota els principis els fonaments de l’energia verda. Hi ha alternatives possibles, factibles i econòmicament assumibles. Volem que Catalunya continuï sent un clúster, amb  més de 220 empreses relacionades amb la indústria de l’automoció  i lideri la mobilitat sostenible, però cal un gran acord de país, on participin els agents socials, les empreses  del sector  de l’automoció o en tot cas, industrials, per aprofitar i donar continuïtat a aquest equip humà de reconegut talent.  La planta de la Zona Franca és molt competitiva i disposa de processos avantguardistes que incorporen la tecnologia 4.0, molt profitosos per altres funcions en el marc d’un Pacte per la Indústria nacional que doni resposta a tots els reptes que cal afrontar. 

L’acció conjunta de les diferents administracions i la mobilització permanent als carrers és imprescindible. Cal mantenir persistentment la veu alçada i que arribi al Japó. I donar suport a la Caixa de Resistència que és la clau per seguir la lluita.

Ara, el més urgent, salvar els llocs de treball de Nissan. Ho saben bé els seus treballadors i treballadores, tenen tot el nostre suport actiu, i també tot el nostre coneixement per aportar solucions.