Què tries? Republicanisme d’esquerres o la política conservadora de sempre?

La demoscòpia ha acitvat moviments a les candidatures pel 14-F. El PSC fa un gir estratègic, segons sembla ja acordat al mes de novembre, i situa a Salvador Illa com a cap de llista. Illa arriba per guanyar, tot el que no sigui la victòria electoral i assumir la presidència de la Generalitat serà un fracàs.

Illa és el mateix que va pactar amb JxC l’acord de govern a la Diputació de Barcelona sota la Presidència de Nuria Marín, alcaldessa de l’Hospitalet i sota sospita de corrupció pel ja famós cas del Consell Esportiu de l’Hospitalet.

La defensa de la no culpabilitat de Marín per part de JxC és molt significativa, ho és tant com per indicar, amb claredat, que si Illa aconsegueix la victòria tindrà el suport de JxC. Per molt que ara des de JxC vulguin desviar l’atenció, és clar que l’acord a la Diputació de Barcelona és replicable, la sociovergència is coming.

Salvador Illa també és el ministre que es va negar a comparèixer el 25 de novembre davant de la Comissió d’Investigació sobre la Gestió de les Residències de la Gent Gran durant la 1a onada de la Còvid-19. Illa va menystenir el Parlament, li va mancar al respecte a la ciutadania de Catalunya negant-se a comparèixer. No va voler venir a donar explicacions de les decisions que va prendre des del Ministeri de Salut quan van centralitzar competències i la compra d’EPIS. Una actitud que mostra clarament el nul respecte que té per les institucions catalanes. Per molt que es destaqui la figura d’Illa com a bon gestor, és prou evident que la seva gestió de la crisi ha fracassat i ara el PSOE ha trobat la oportunitat de treure’l del mig.

I ara, Illa es presenta com a cap de llista a liderar aquestes institucions que ha despreciat i menystingut. 

És evident que la decisió és un menysteniment a la ciutadania, i que el PSOE i el PSC només tenen com a objectiu els resultats electorals i no la gestió de la crisi.

I en aquest escenari, amb la sociovergència trucant a la porta, el paper que ha d’assumir Esquerra Republicana és clau. La única garantia de sortir de la crisi sanitària, econòmica i social és des del republicanisme d’esquerres. Cal un govern fort, amb bagatge a Catalunya, liderat per qui ha gestionat la crisi des de la Vicepresidència del govern de la Generalitat, liderat pel Pere Aragonès. I amb un equip de republicanes i republicans disposats a seguir-se deixant la pell per donar resposta a les complexes necessitats del moment que ens ha tocat viure. Amb fermesa i claredat. Ara és el moment d’impulsar la transformació social del nostre país, desacomplexadament, i continuar avançant cap a la República. I la millor manera de fer-ho és del del republicanisme.

Aquestes eleccions seran entre Esquerra Republicana i el PSC. La victòria republicana garanteix que el país continui avançant a pas ferm cap a la construcció republicana, combatent les desigualtats i aplicant mesures de govern de transformació social amb mirada feminista i ecologista, des del socialisme real i de fiscalitat redistributiva. La victòria republicana ha de ser inapelable, contundent, com ja ho va ser a les eleccions del maig per la Moncloa. Només amb una Esquerra Republicana forta ens ensortirem,

Si el PSC guanya, tindrem la mateixa proposta de sempre. Retorn a la política de qui dia passa any empeny, sense voluntat de transformació social ni de canvis significatius. Sense cap novetat. Política insípida per aparcar definiitviament l’anhel republicà. Haurem perdut, no només els republicans i les republicanes, haurà perdut el país sencer.

Les noves mesures Covid-19, ens en sortirem!

Les mesures que dimecres el Govern de la Generalitat va comunicar en roda de premsa no només són necessàries sinó que són “imprescindibles”, tal i com ha expressat el Dr. Benito Almirante, cap del Servei d’Enfermetats Infeccioses de la Vall d’Hebron

Les mesures s’aplicaran per fer front a la segona onada de la Covid-19. Cal aprendre dels mesos que ja hem viscut i és un encert del Vicepresident Aragonès anunciar ja la implementació de noves ajudes als sectors que estaran de nou perjudicats pel tancament total o parcial de la seva activitat.

Els criteris essencials que s’han seguit són la reducció del contacte social i de la mobilitat i focalitzar en les activitats i espais on es pot perdre la traçabilitat del contagi, principal focus de neguit tan de l’administració com dels professionals de la salut.

D’aquí que, per exemple, els hotels puguin mantenir una activitat, encara que limitada, i que en els espais comuns es redueixi l’aforament a un 50% i en canvi bars i restaurants hagin de limitar la seva activitat al take away. Quina és la diferència entre ambdues activitats per tenir mesures de prevenció diferenciades? En la traçabilitat del contagi obtenim la resposta. En els hotels només hi poden accedir als espais comuns (també els bars i restaurants de l’hotel) els clients i les clientes que hi pernocten i, per tant, les seves dades ja estan monitoritzades, a més que el contacte amb la resta de la clientela és molt reduit. En canvi, aquesta traçabilitat es perd en bars i restaurants on hi ha una major mobilitat i menor control de dades. 

I precísament és en el sector de la restauració on hem de posar el focus de les ajudes sent una essencial i excel.lent mesura que s’incideixi en el pagament dels lloguers  amb la modificació del Codi Civil per permetre la reducció automàtica de lloguers en cas de tancament d’activitat per culpa de la pandèmia. Les ajudes directes al sector es doten inicialment amb 40.000.000 euros i es complementen amb altres suports com l’habilitació d’una línia extraordinària AVALIS per cobrir necessitats de liquiditat a curt termini a partir de 12.000 euros.

Però tanmateix també caldrà incidir, i en concret per la  part de l’Estat espanyol, en els ERTO on cal menció a part, perquè el desastre estructural del SEPE que s’ha visualitzat amb la pèssima gestió dels ERTO provoca una greu inseguretat tan en els treballadors i les treballadores com en els propis empresaris del sector. De que serveix un ERTO si amb un sou que no arriba ni a ser mileurista hi ha treballadors que no han cobrat durant diversos mesos? Com poden sobreviure aquestes famílies? I a sobre hem d’escoltar per part del govern autoanomenat més progressista de la història que han aplicat les mesures més socials d’europa? És vergonyós. 

A més cal afegir que si els afectats pels ERTO han pogut renegociar hipoteques o lloguers, aquestes s’hauran d’acabar pagant amb interessos i, per tant, estan abocats al deute. Treballadors precaris que encara s’empobreixen més. I s’activa una roda perversa on el deute s’acumula i els ingressos no arriben. 

La polarització social s’accentua i, per tant, tot allò que ara el Govern invertirà en els sectors afectats no ho haurà de transformar en ajudes socials i el que és més important, ajudarà en el combat contra la pobresa dels mesos que venen.

Malauradament no és l’únic sector. Aquest és un exemple concret, però que es pot traslladar a altres activitats econòmiques que sobreviuen de la precarietat laboral.

Tanmateix també per exemple, el sector de la venda no sedentària hi ha greus perjudicis, ara malauradament s’ha hagut de prendre la mesura d’afectar els mercats setmanals no sedentaris a un 30% de la seva ocupació. Però la problemàtica principal és que aquesta mesura s’ha d’aplicar en un sector que està molt perjudicat per la legislació vigent, on la competència és local i cada municipi té les seves pròpies taxes i serveis. Amb les mesures de prevenció de la Covid19 també cada municipi és una història diferent. Cal una normativa harmonitzada i una actuació dels ajuntaments que vagi en la linia de suport que necessiten els i les marxants, de fet, ajuntaments amb alcaldies d’Esquerra Republicana com Tarragona, Lleida o Amposta han pres mesures de suport com aturar el cobrament de taxes o facilitar espais adequats per a les parades del mercat, i són exemple a seguir.

En qualsevol cas, és imprescindible un canvi en la mirada i si volem que aquestes restriccions, que són imprescindibles, finalitzin, hem de posar cada un i cada una de nosaltres de la nostra part, encara molt més del que estem fent fins ara. I estic plenament convençut que ens en sortirem!

L’estrena del bloc. El primer article per a la defensa dels llocs de treball a Nissan

Comença una nova aventura, tenir un bloc personal, no tan per explicar el meu dia a dia, sinó per expressar el que penso del que passa al nostre voltant i de tots els àmbits, no només del polític. Un espai on em senti lliure per parlar de tot allò que vulgui parlar. També per traslladar imatges i videos de les meves intervencions al Parlament o en qualsevol altra espai, i també altres sorpreses. Vaja que posaré el que vulgui que per això he fet el bloc.

La reflexió del dia de l’estrena és per als treballadors i les treballadores de la Nissan que estan lluitant pels seus llocs de treball des de fa mesos, i han hagut de fer-ho a màxima intensitat en plena crisi sanitària del Covid-19. El 4 de maig van iniciar una vaga indefinida la Planta de Nissan a Montcada i Reixac, on van organitzar un piquet permanent de 24 hores a l’entrada de la fàbrica per evitar que cap camió pogués endur-se ni portar material de la Planta. Amb aquesta acció de bloqueig van aconseguir aturar la producció a les plantes de Sant Andreu de la Barca i de la Zona Franca. Aquesta acció permanent va tenir el suport del govern municipal de Montcada, on els meus companys i companyes d’Esquerra Republicana hi tenen un paper cabdal. En torns de 4 hores els treballadors i les treballadores s’anaven rellevant per aconseguir l’objectiu de mantenir actiu el piquet les 24 hores del dia.

Les companyes i companys d’Esquerra Republicana a Montcada i Reixac van enregistrar aquestes declaracions que vaig fer des del Campament de La Resistance davant de la Planta Nissan de Montcada

La defensa dels llocs de treball continua activa i el 28 de maig la direcció empresarial comunica als treballadors la seva decisió: tanca les plantes catalanes el mes de desembre de 2020.

Gianluca de Ficchy, President de Nissan Europa, va dir als Comitès d’Empresa que les plantes no eren productives, i no va admetre opció a rèplica per part dels representants de la plantilla, que no se’ls va permetre ni parlar. Es perdrien 3.000 llocs de treball directes entre les plantes de Zona Franca, Montcada i Reixac i Sant Andreu de la Barca, i 22.000 d’indirectes de les empreses proveïdores  que aporten valor afegit amb peces i materials imprescindibles. 

L’anunci va arribar abans als mitjans de comunicació que no pas als representants sindicals, hores abans ja era públic, però encara no oficial. Les formes que va utilitzar la direcció empresarial han estat deplorables i una mostra més de desconsdieració cap als treballadors i les treballadores.

Video complet de la intervenció al Parlament en la sessió del 3 de juny de 2020

https://www.parlament.cat/ext/f?p=CP19:CLIP:0:::5:P5_H:22A54CDB0916B338A3B2137ACA7A7742

A partir d’aquí només queda una opció per salvar els llocs de treball: pressionar amb una mobilització permanent i massiva per evitar el tancament i reforçarl’aliança amb totes les administracions. Només sortir de la videoconferència, en Juan Carlos, President del Comitè d’Empresa de la Zona Franca, altaveu en mà, va demanar a totes els treballadors i les treballadores que estaven concentrats davant de la planta que la lluita continuaria.

Nissan fa molts mesos, fins i tot m’atreviria a dir anys, que prepara conscientment prendre aquesta decisió. L’any 2008 va acomiadar 1.680 persones, incloent-hi les baixes voluntàries (a qui amablement se’ls va ensenyar la porta de sortida) i les prejubilacions. Un ERO que es va tancar amb sacrificis sindicals pràcticament inassumibles, com l’acceptació de la doble escala salarial. Els treballadors i les treballadores de Nissan, des del primer moment, han posat tot de la seva part per salvar les plantes.

En els darrers 15 anys fins a 25M € en ajudes de la Generalitat no han aconseguit l’objectiu prioritari dels representants sindicals que era assolir la producció d’un vehicle amb sortida de mercat. Ara es posaven sobre la taula 6M € que formaven part d’un paquet d’ajudes molt més important perquè Nissan, en l’any del seu centenari a Catalunya, no marxés.

L’estratègia de la direcció de l’empresa ha anat encaminada a aprimar la producció de les plantes catalanes per acabar tancant-les, i la confirmació de l’aliança Renault – Nissan – Mitsubushi, davant la permissivitat de la Comissió Europea de la Competència, ha estat el detonant. Aquesta posició de la nova aliança automobilística es reforça per l’Acord d’Associació Econòmica entre la UE i el Japó (Economic Partnership Agreement – EPA), que es va tancar definitivament el desembre de 2017.

Les grans multinacionals tenen una legislació favorable a l’Estat espanyol on les reformes laborals del 2010, 2011 i 2012 han abaratit els costos d’acomiadament, reduint els temps de tramitació i minimitzant la capacitat de negociació i acord amb la part social. Així, per a una multinacional és molt més fàcil marxar d’aquí cap a un altre país, i ho aprofiten. Cal trencar amb aquest ecosistema favorable als acomiadaments, cal derogar les reformes laborals.

Una altra de les claus és la subhasta dels diferents territoris per no perdre i/o guanyar llocs de treball. Els governs posen els diners sobre la taula i les multinacionals, que es regeixen pel seu balanç comptable, dibuixen l’estratègia sobre la base d’obtenir el benefici econòmic més gran. Els seus Consells d’Administració s’estan imposant a la voluntat de Governs i Parlaments, i saben jugar amb les urgències dels territoris per treure’n el màxim benefici econòmic.

És en aquesta clau global que cal donar rellevància a la internacionalització  de la lluita dels treballadors i les treballadores, potenciar la consciència de classe i la solidaritat social. 

I ja entrant a la tercera dècada del segle XXI, el sector de l’automòbil ha de mirar cap al futur que ja és present irrenunciable, sent motor de la transició ecològica i innovant tecnològicament per produir vehicles que estiguin sota els principis els fonaments de l’energia verda. Hi ha alternatives possibles, factibles i econòmicament assumibles. Volem que Catalunya continuï sent un clúster, amb  més de 220 empreses relacionades amb la indústria de l’automoció  i lideri la mobilitat sostenible, però cal un gran acord de país, on participin els agents socials, les empreses  del sector  de l’automoció o en tot cas, industrials, per aprofitar i donar continuïtat a aquest equip humà de reconegut talent.  La planta de la Zona Franca és molt competitiva i disposa de processos avantguardistes que incorporen la tecnologia 4.0, molt profitosos per altres funcions en el marc d’un Pacte per la Indústria nacional que doni resposta a tots els reptes que cal afrontar. 

L’acció conjunta de les diferents administracions i la mobilització permanent als carrers és imprescindible. Cal mantenir persistentment la veu alçada i que arribi al Japó. I donar suport a la Caixa de Resistència que és la clau per seguir la lluita.

Ara, el més urgent, salvar els llocs de treball de Nissan. Ho saben bé els seus treballadors i treballadores, tenen tot el nostre suport actiu, i també tot el nostre coneixement per aportar solucions.